Aquest
proper 29 d’abril s’acompliran 30 anys de l’aprovació de la Llei 3/1986 de Normalització Lingüística de
les Illes Balears. Va ser aquella data quan el Parlament de les Illes
Balears va aprovar una llei de vital importància per a la recuperació
lingüística i cultural a les nostres Illes. Una text jurídic que obtingué
l’acord i el consens de tots els grups, inclòs el del PP, qui llavors ostentava
el Govern balear amb la presidència de Gabriel
Cañellas. Tots els grups parlamentaris van considerar necessària i
important l’aprovació d’aquesta llei de normalització lingüística que havia de
portar la nostra comunitat històrica al camí de la represa en la llengua
pròpia, la llengua que roman a cadascuna de les illes, Balears i Pitiüses, des
de les diverses èpoques del segle XIII quan els territoris insulars s’anaren
incorporant a la Corona d’Aragó.
La pròpia
Llei deixa clar el fet històric de la llengua a l’inici de l’Exposició de
Motius: “Les Illes Balears s'incorporen a l'àrea lingüística catalana amb la
conquesta de Mallorca pel Rei Jaume I (1229), Eivissa i Formentera per
l'arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí (1235), i Menorca pel Rei Alfons
el Liberal (1287). Des d'aleshores, el català és la llengua pròpia de les Illes
Balears i ha estat sempre l’instrument amb què els illencs han fet les seves
màximes aportacions a la cultura universal...”. A més, cal recordar
l’ús oficial i gairebé únic que va tenir la llengua catalana a totes les illes
durant segles, fins el Decret de Nova Planta, de principi del segle XVIII, que
va abolir les institucions i la llengua catalana als territoris de la Corona d’Aragó,
a excepció de Menorca que pogué conrear-la durant un segle més, per mor de les
dominacions britànica i francesa fins l’any 1802, quan es va retornar l’illa a
la Corona borbònica.
Una
Llei que va signar un govern del PP, amb el President Gabriel Cañellas i el
conseller de Cultura Francesc Gilet al capdavant, amb l’acord de consens dels
partits polítics i l’aportació dels diferents agents socials, acadèmics i
científics d’aleshores. La immensa majoria de la societat balear representada
en les forces democràtiques i en les institucions acadèmiques durant aquells
primers anys d’autonomia van fer possible redreçar el rumb perquè les nostres
Illes tornassin a la recuperació de la seua identitat lingüística i, per tant,
també cultural. Era refer un edifici enfortint la paret mestra, talment ho deia l’estimat i
infatigable lluitador Josep Maria
Llompart, perquè la llengua pròpia és la paret principal de la identitat i
de la cultura.
Sobre
les qüestions de llengua pròpia, la llengua catalana, no hi hagué cap tipus de
conflicte al sí del parlament balear, cap conflicte generat per les formacions
polítiques d’aleshores, ni tampoc en la majoria de la societat. L’Estatut
d’Autonomia de les Illes Balears deixava clares les funcions lingüístiques i el
desenvolupament normatiu vers l’idioma, que va ser una realitat des de 1986 a
la majoria d’àmbits socials; des de les tasques administratives en la Funció
Pública, local i autonòmica, passant per l’educació, la sanitat i lentament
estesa a la societat; a molts centres i entitats culturals, socials, esportives
i recreatives. L’increment en el coneixement de la llengua pròpia era un fet
que produïa un notable ús escrit, tant pel que fa l’ús com a llengua de
funcionament de les entitats i administracions, com en la retolació pública i
privada. També hi tenia presència, tot i que amb més prudència en els mitjans informatius escrits, més resistents en els de gran abast, però
més fluïda la normalització en les revistes o publicacions d’àmbit local. També la incorporació de la llengua catalana en l’ús dels mitjans audiovisuals va donar
una empenta significativa en la normalització social de la llengua a la
societat en general.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada